Sandra Màrquez Cultura audiovisual: 2.GÈNERES CINEMATOGRÀFICS (3)

CINEMA DOCUMENTAL

Descripció general del gènere

És una producció audiovisual que intenta representar la realitat, ja sigui d'una època determinada, d'un fragment històric, de fets socials o una situació o fets reals.
No s'inventa res, però tampoc és cap reportatge; ajunta, dins una narració determinada imatges reals de fets concrets, imatges d'estoc, entrevistes i animacions per arribar a descriure els fet tal com el director vol; fa una lectura d'uns fets reals. És una explicació objectiva, però, també, amb càrrega subjectiva. Pot ser que hi hagi narrador o no.
Ex: Bowling for Columbine (2002), 13.Miguel Poveda (2015).

Característiques a nivell de guió

Arguments típics/subgèneres: segons el documental, pot ser d'animals, natural, making of, de caire social, fets històrics, biogràfics, entre d'altres.
Personatges típics: un narrador (en el cas de que tingui), un testimoni (gent real a la que s'entrevista per allò que ha vist/viscut) i personatges reals que fan una espècie de rol; que imiten altra gent.
Localitzacions típiques: solen ser exteriors, del lloc on ha succeït allò del que s'està parlant; pot ser la localització original o una adaptació que hagin fet.

A nivell d'estètica

Ambientació: l'espai on va ocórrer que s'explica en el documental.
Recursos cinematogràfics: explicacions tant objectives com subjectives, aparició (o no) d'un narrador, reconstrucció dels fets; es representa un dia amb uns actors però aquell dia no es va a gravar. S'utilitzen entrevistes, imatges del paisatge per posar l'espectador en situació, imatges d'estoc per omplir quan només es té so, no eliminació del so de fons per donar similitud, importància en la banda sonora, edició complexa: pantalles múltiples; notícies, fotografies antigues, entre d'altres; és a dir, recursos que donen versemblança al que es relata.

Subgèneres

Musical: Believe (2013).

De caire social: El Machismo Que No Se Ve (2015).

Animal: Guepardos: Contra Todo Pronóstico (2015).

Natural: Submerged Civilizations (2015).

Biogràfic: Bill Gates (2012).

Making of: A World Unseen (2016).

Fets històrics: Bowling for Columbine (2002).

CINEMA COMÈDIA

Descripció general del gènere

És un gènere cinematogràfic basat en l'humor. Juga amb la ironia, els personatges exagerats i situacions còmiques en general. Solen tenir un final feliç i, pràcticament, és el primer gènere que existeix; ve del teatre (sàtira).
Ex: The Party (1968), Some Like It Hot (1959).

Característiques a nivell de guió

Arguments típics: qualsevol situació seriosa transformada en còmica, sobretot, els problemes familiars (que al final s'acaben arreglant); triangles amorosos (amor i desamor; comèdia romàntica). És necessari introduir l'absurd o exagerar les situacions.
Personatges típics: el que no se n'adona de res, l'estúpid, el patós, el fracassat (fa una mica de peneta); els estereotips (el dolent, molt dolent; la noia rossa estúpida, però molt guapa; el friki lleig; el guapo, molt guapo), i la típica noia que tothom està enamorada d'ella i no se n'adona.
Localitzacions típiques: depèn: pot ser interior o exterior, principalment sol ser el primer cas. S'escull segons la importància dels guions.

A nivell d'estètica

Recursos cinematogràfics: diàlegs divertits/irònics i enginyosos, sorpresa (girs de guió, coses inesperades), exageració, situacions absurdes, sitcoms, rialles enllaunades (rialles del públic que se senten de fons), persecucions, slapstick (caigudes, bufetades i desastres; acudits de caure), mentides i equívocs (algú que confon a algú) i fer escenes copiades o situacions típiques d'una altra pel·lícula, generalment conegudes (paròdia). L'actor còmic (com Charles Chaplin, Mr. Bean i els germans Marx) és un recurs que apareix sovint; posant aquesta persona en una pel·lícula seriosa, la transforma en còmica. També utilitzen característiques específiques d'humor segons el país i l'època, com per exemple:

Humor britànic (Mr. Bean, Benny Hill, Els Joves, Germans Marx).
Humor americà.
Humor italià (pel·lícules d'acció-comèdia).
Humor espanyol.

Subgèneres

Slapstick: comèdia de patacades i bufetades (humor italià)

Paròdia: remake d'una altra pel·lícula per fer un homenatge, gràcia, entre d'altres; són de caire còmic. Ex: Sacry Movie (2000).

Comèdies de situació: sitcom; un problema que es resol amb la intervenció d'altres personatges de forma còmica (humor americà). Ex: How I Met Your Mother (2005-2014).

Comèdia romàntica: triangles amorosos, situacions romàntiques impossibles; acaben tenint una solució i un final feliç. Ex: As Good As It Gets (1997).

Tragicomèdia: mescles dels gèneres tragèdia i comèdia; pot ser que acabin amb un final feliç, però amb moments tristos durant la pel·lícula; o bé, alternant moments tràgics i còmics, però amb un final fatal. Ex: La vita è bella (1998).

CINEMA MUSICAL

Descripció general del gènere

És un gènere audiovisual on es desenvolupa la història a través d'actuacions musicals; s'explica cantant els fets; la música fa avançar la trama. De vegades, busquen qualsevol excusa o presentació d'un personatge per cantar. Aquest gènere apareix sobre la dècada dels 30 a Hollywood fins que surt el cinema a Bollywood (de l'Índia), que tindrà més èxit i utilitzarà un llenguatge no verbal concret.
Singing In The Rain (1952) i The Wizard of Oz (1939) són de les primeres pel·lícules musical que apareixen en el cinema.

Característiques a nivell de guió

Arguments típics: qualsevol situació, ja sigui del tipus de terror, d'amor, d'acció, còmic, 'd'enredo', com de triangles amorosos; tots els gèneres poden convertir-se en musicals.
Personatges típics: parelles amb el seu propi estil (Fred Astaire i Ginger Rogers, per exemple), nens i un dolent, exagerat.

Localitzacions típiques: exteriors, majoritàriament, tot i que sempre intenten incorporar un escenari, teatre, karaoke o lloc on puguin ballar i cantar (ambientació de festa).

A nivell d'estètica

Ambientació: el vestuari ha d'estar molt treballat, ja que permet identificar els personatges (tenen una preocupació especial en el vestuari dels personatges principals) i ha d'anar d'acord amb l'època de la pel·lícula, ha de ser còmode per poder ballar.
Estructuració: alternació de la música i els diàlegs, nombres musicals corals amb solos dels protagonistes i enllaçar dos nombres musicals.
Recursos cinematogràfics: cada personatge té una tonada pròpia (tema i to concret) i, a vegades, canten a la vegada diversos personatges. És molt important, també, la coreografia, la lletra de les cançons i aprofitar cançons ja existents per al musical; els diàlegs enllacen les cançons. Ex: Les Misérables (2012).